Vulnerabilitats i masculinitat

Soc un home madur de cabells platejats i arrugues al front, però, en comptes d’abraçar la inevitable lleugeresa del temps i la vida, m’hi nego.  Sembla que hagi oblidat que el tempus fugit i memento mori.

Perquè, com a home, he aprés que tinc que ser fort, segur, una roca, no queixar-me, aguantar el dolor. Però em faig vell i les fortaleses s’ensorren. Els esquinços cronificats no em permeten córrer, o no com abans. Ja no he pogut resistir-me per més temps i necessito ulleres per llegir. Em fa vergonya. Els acúfens cada cop són més persistents i em preocupa que els altres s’adonin que no he sentit bé el que m’han dit. De vegades somric, poso cara d’haver-me assabentat. Faig pena. El meu cos no és tant ferm com abans ni el desig i potència sexual és la mateixa. Tot i això presumeixo que, encara, no necessito medicaments per mantenir la virilitat. A vegades, fantasiejo que el gimnàs, o potser que la cirurgia, podrà tornar-me el cos i la seguretat perduda. Això no serà.

Carpe Diem,  Ja no soc un home fort, ja no em sento un home segur. Acceptar les meves vulnerabilitats m’allibera, em despulla, em connecta amb mi i a amb els altres. Soc més fràgil i accepto les limitacions, la finitud i fins i tot la mort. Ja no soc invencible, ja no soc un home, soc humà.

Paco Abril

Homes Igualitaris-Ahige

Imagen por Andrew Neel

Publicat originalment a la revista "A cel obert"