L’amistat i les seves amenaces

Cada mes la revista digital A cel obert cedeix una columna a Homes Igualitaris. Aquest és l'article publicat al juliol de 2025.

Un dels molts dimarts en què vaig a buscar el meu nét de 10 anys a l’escola, em vaig interessar per un amic seu. Em va respondre amb allò que em va semblar reconèixer com un malestar somort. Vaig insistir (és que ha passat alguna cosa?) i, com qui obre una ferida callada i continguda, em va deixar anar: “És un fals”. Em va quedar clar que sentia traïda la seva amistat. Era la seva primera vegada, la primera desavineça important. Vaig intentar apagar el seu malestar convidant-lo a parlar amb el seu amic, a reconduir les coses i, per si de cas això ja no era possible, li vaig parlar de com els amics van fluctuant, de com tu perds i ganes els uns i els altres et perden i et guanyen a tu. Vaig adornar-ho amb la meva pròpia experiència, de com el dolor d’una pèrdua t’obre a la il·lusió d’una trobada, de com els amics de l’ànima, encara que se’n vagin, sempre deixen una empremta en aquest lloc que han ocupat, l’ànima.

No sé si vaig aconseguir consolar-lo amb les meves paraules, però ell sí que va aconseguir que jo em veiés reflectit al mirall de la seva pena. Vaig pensar en tot el que vaig gaudir dels meus amics, en el que vaig patir per guanyar-los o no perdre’ls, en si vaig saber cuidar-los o si hi vaig anar amb compte i com l’amic o l’amiga demanaven codis de relació diferenciats. Vaig recordar com envejava, en secret -i envejo encara avui- el d’elles. Cobejava la seva capacitat per teixir amb paraules vehicles d’accés a la intimitat, que jo intuïa com un autèntic conjur contra la solitud.O la seva capacitat per construir xarxes de suport emocional i material. És clar que el nostre món, el dels homes, era -i em temo que segueix sent- deficitari en aquests recursos. Les abraçades, tosques, potents, fredes, perquè l’homosexualitat bategava sempre com a amenaça. Demanar ajuda, ai las!, sempre anotava un menys al teu currículum. Calia ser fort (la feblesa era de nenes i això et condemnava a l’exclusió) i, és clar, valent, fos valent el que fos i que la majoria de vegades tan sols tenia a veure amb l’exhibició d’inútils exposicions al risc. I la violència sempre a l’horitzó, sempre disposat a lluitar per demostrar a altres homes quin era el teu territori. Desconfiar, competir, confrontar recursos que tan poc ajuden a l’amistat. Amb això vaig créixer, em temo que així ho vam fer gairebé tots. M’ha estat bé viure en cos d’home, però potser hauria estat més amable, menys treballós, més ric i menys solitari fer-ho sense aquesta armadura de preceptes absurds que tant de pes afegeixen a la vida.

Javier García és membre d'Homes Igualitaris