"M’he adonat que hi ha un quart element (a l'analitzar la violència de gènere) que passa totalment desapercebut i què té, o pot tenir, un paper important: les persones testimonis d’algun episodi de violència de gènere."
Imatge per Vectorpouch
Quan s’analitza la violència de gènere sempre es posa el focus en tres eixos: els legisladors que fan les lleis, els tribunals que dicten sentència i el binomi víctima/botxí que pateix/executa la violència.
No dubto que són les tres potes principals per qualsevol treball que es vulgui fer en aquest sentit.
Però arran d’una experiència personal, m’he adonat que hi ha un quart element que passa totalment desapercebut i què té, o pot tenir, un paper important: les persones testimonis d’algun episodi de violència de gènere.
Quan he conegut el mal tràngol que va passar una coneguda després de ser testimoni de violència domèstica no he volgut deixar passar l'ocasió de reflexionar sobre el tema. No es tracta de teoria que he llegit en un llibre, no es tracta de una noticia del diari. Es tracta del meu voltant, del meu Baix Llobregat.
Rebo la trucada d’una coneguda, se li nota l’angoixa a la veu. Des de la finestra de casa seva ha vist com un veí colpejava la seva dona. Sap que no és la primera vegada. Tothom al bloc de pisos sap que no és la primera vegada. Han sentit els crits, les amenaces i, potser, han pujat el volum de la seva tele. També l’han vista pel carrer amb grans ulleres de sol...
Aquell dia ha decidit trucar als mossos, potser ha estat veure el que abans només escoltava o potser ha estat un rampell. Però ha trucat. La policia arriba i parlen amb ella, li repeteixen mil vegades si està segura del què ha vist. Sí, sí que ho està, no té cap dubte: L’home li ha donat un cop de puny i quan ella estava al terra li ha tornat a pegar... Ensenya des d’on ho ha vist i on ha estat l'agressió. S’ha de justificar, explicant que feia mirant el pis dels veïns.
Els mossos van al pis on s’ha produït l’agressió. Com no sóc un narrador omniscient no sé que ha passat dins dels pis. Només que s’emporten a l’agressor emmanillat i a la dona a l’hospital. Veure sortir a l’home escortat pels mossos fa reflexionar a la veïna. Només ella pot haver trucat a la policia, només ella pot haver vist que ha passat al pis de davant... Comença a ser conscient d’on s’està ficant.
Quan em truca han passat uns dies dels fets. Estava intranquil·la però avui ja està dels nervis. L’han citat del jutjat per declarar per l’agressió. Hi haurà un judici ràpid i ella ha d’anar com a testimoni. Els mossos amb els que ha parlat no la tranquil·litzen gaire. Si ella no hagués fet declaració el dia dels fets, el judici hauria anat per llarg i d’una altra manera. Com què hi ha una testimoni, el judici es fa als pocs dies. Al menys això ha entès ella...
M’ofereixo a acompanyar-la al jutjat. Em diu que no fa falta, que ja l’acompanya el seu marit.
Em quedo neguitós per la seva situació. No és una persona del meu cercle més directe, però m’imagino el mal tràngol que està passant. Espero el dia del judici i la truco per la tarda. M’explica. Li noto la ràbia a la veu. Escolto.
Ha arribat al jutjat, el que toca per demarcació. S’ha identificat i l’han passat a una sala petita on ha d’esperar que la cridin per declarar. L’espera es fa llarga. De sobte s’obre la porta. Ja era hora... Però no, no venen a buscar-la.
Es queda blanca. Acaben de fer passar a la mateixa saleta a la veïna agredida, que ve acompanyada de la seva filla. Si tenien cap dubte de qui havia trucat a la policia el misteri ha quedat resolt. La filla assassina amb la mirada a la meva coneguda. No sé si exagera, però diu que poques vegades a vist tant d’odi en algú. Abans que ningú reaccioni la víctima s’adreça i li prega, li suplica, plorant que sisplau no digui res. Què ell és un bon home que, a vegades, quan beu se li va la mà. Que porten tota la vida junts, què que farà ella sense ell... Res que no hàgim vist a les pelis. Però una cosa és veure-ho per la tele i una altra tenir a la dona plorant al teu costat mentre la filla et congela amb la mirada.
Torna a obrir-se la porta. A la meva coneguda li sembla que han passat segles. Però no és la salvació d’una situació incòmoda. Entra l’advocada d’ofici o potser és la fiscal. A aquesta alçades la meva amiga no està per a matisos jurídics. La nouvinguda comença a fer preguntes a la víctima. Preguntes personals, íntimes. Respostes que no hauria d’escoltar la testimoni però que escolta perquè segueix a asseguda a mig metro de l’escena.
S’assabenta que l’home ja no viu al pis, que no està a la presó però que no està al barri. Ella es pregunta si pot aparèixer per «agrair-li» la intervenció. Potser la víctima té una ordre d’allunyament, però i ella?
Finalment declara al judici i marxa. No vol saber res més. Ni tan sols vol saber com acaba el judici. Tan li fa. Només té clara una cosa. No tornarà a veure res més. No és assumpte seu el que passi dins d’altres pisos. No tornarà a caure dues vegades.
La meva pregunta desprès de la seva experiència és: no serà això el que volen...?
Jaume Muros
Homes Igualitaris