• Homes Igualitaris

Serveis Essencials

Quina és aquesta “civilització” en què ens trobem? Quines són aquestes cerimònies i perquè hi hauríem de participar?

Virginia Woolf, Tres guinees,1938


Imagen recuperada de https://bit.ly/3dnr0Dm


No hi ha dubte. Estem passant una veritable prova d’estrès, com aquelles que deien que feien als bancs durant la crisi del 2008. Però aquesta va de debò i no és un simulacre com aquella. Un estrès que afecta tothom, cadascú/una d’una manera diversa, segons la pròpia història, el propi sexe, la classe social...


L’essencial


És com una tempesta. Amb el cos amarat de pluja sentim l’oratge a la cara i sembla que el cel s’obri i es buidi. Llavors, de cop i volta, sembla com si el temps s’aturés i la foscor s’il·lumina per un instant amb un llampec, fent-nos veure allò que restava a l’ombra. És tan sols un moment, abans del tro, però aquest flaix, com el d’una fotografia nocturna, queda fixat en nosaltres.


En aquest instant d’il·luminació ens preguntem: què és l’essencial? Perquè aquests dies hem sentit arreu aquesta expressió: hem d’assegurar els “serveis essencials”. Sento, sentim llavors el sense sentit de moltes de les meves, de les nostres activitats. Tenim la sensació que, molt abans que ens confinessin, ja estàvem confinats: tancats en la nostra bombolla autorreferent, corrent com a hàmsters en una roda imparable, tenint por que si ens aturessin, cauríem. I si ara que estem confinats físicament en prenem consciència i ens desconfinéssim mentalment?


En aquell instant que dura el flaix veiem clarament que l’essencial són les nostres relacions, que SOM les nostres relacions. No som individus aïllats, existim en tant que interactuem amb els altres. A l’Àfrica anomenen aquesta consciència “Ubuntu”: “jo soc perquè tu ets”. I Quevedo, amb amargor, ja veia la nostra humanitat com a incompletud que necessitava dels altres: “El ciego lleva a cuestas al tullido... El mundo en estos dos está entendido...”. Les xarxes espontànies de suport mutu que han anat sorgint aquests dies indiquen que aquesta consciència ha començat a penetrar dins nostre. Tan de bo. Guardem aquesta clarividència. No la deixem passar.


Comunitat


Al començament d’aquests dies estranys hem sentit clarament com a societat també què era l’essencial. La cura dels altres, els serveis socials, la sanitat, l’educació, etc. I ràpidament li hem posat cara: el rostre de les doctores, infermeres, netejadores, educadores, cuidadores, venedores de supermercat,... Ho expresso en femení i no per casualitat. Hem vist com moltes d’aquestes dones (i algun home) sovint en el nostre dia a dia no les veiem, no hi parem esment. Mal pagades (o treballant gratis), algunes fins i tot les tenim excloses socialment, sense papers, sense contracte, sense drets socials ni polítics. Guardem aquesta imatge. Quan algú descerebrat vulgui denigrar-les, recordem com – i no tan sols en moments com aquest- elles són essencials. Recordem-ho quan demanin condicions de treball dignes. No n’hi ha prou amb aplaudir cada vespre.


Aquests dies el teletreball està esvaint la frontera entre allò privat i allò públic. Per vergonya (perquè ja ho hauríem d’haver après fa molt de temps) molts homes redescobrim com és d’important la cuina, la neteja de la casa, la convivència amb els altres, l’educació i la cura de les nostres criatures... Tot allò que havíem defugit o delegat en les nostres companyes o -un altre cop- en altres: mestres, treballadores domèstiques... Serem capaços els homes de prendre’n consciència? O bé continuarem negant-lo, pujats a la nostra torre patriarcal fent servir el poder i la violència? Podrem deixar de contemplar tot plegat com a amenaça i començarem a veure-ho com a una oportunitat? Una oportunitat per repensar-nos, per revisar el nostre lloc al món. Però si fins i tot la natura contínuament ens està advertint!


I hi ha més. Hem sentit clarament també com gran part de l’aparell productiu i financer s’ha aturat sense que hi hagués un daltabaix. És cert que les persones que hi treballen han perdut la feina o estan sotmeses a un ERTO i això és dur per a elles. Però hem comprovat que amb algunes fàbriques i oficines de bancs tancats podíem continuar la vida. En suma, que no eren ni molt menys imprescindibles, malgrat haver estat rescatats a costa de retallar els altres serveis que ara veiem essencials.


Encara més: hem observat com una part de l’aparell productiu es reconvertia per fabricar articles sanitaris. La fàbrica SEAT fabricant respiradors allà on es fabricaven neteja parabrises. Dit altrament, la producció posada al servei de les persones, de la cura, de la vida. I no a l’inrevés, com passava “normalment” -quina paraulota!- abans. Per un instant de llum, l’economia s’ha girat de l’inrevés. Guardem aquesta imatge que una altra economia és possible. Serà capaç la indústria i el sistema financer de repensar-se per servir les necessitats essencials i no per xuclar-les?


El retorn


Després d’aquest llampec, d’aquest instant de llum, tornarà la foscor de nou? Quedarà en nosaltres alguna cosa d’aquesta presa de consciència? Podrem provocar en nosaltres un canvi de consciència? Ressonaran en nosaltres aquelles paraules de Virginia Woolf esperant un canvi de civilització?


Juanjo Compairé

Homes Igualitaris


14 views

HOMES IGUALITARIS - AHIGE CATALUNYA

Hotel d'Entitats de Gràcia

C/ de la Providència, 42, 3r depatx 3.3

08024 Barcelona

Telèfon: +34 640 058 961

Correu: info@homesigualitaris.cat