De la il·lustradora Rebeca Luciani.
A la segona reunió de el grup Arxipèlag sobre masculinitats vam reflexionar i vam compartir entorn el fenomen de les cures, l'empatia i la tendresa. Considerem necessari l'abordatge d'aquests temes com si d'una ceba es tractés, començant per les capes externes i finalitzant per la part més interna. A dia d'avui, i per sort, són cada vegada més els homes que presenten una masculinitat alternativa al model tradicional. És a dir, homes que no s'identifiquen i rebutgen, en certa mesura, el que fins ara es considera masculinitat tradicional: un home fort, sense debilitats, inexpressiu emocionalment i afectiva, etc. Entre els reptes inicials assumits per aquestes masculinitats s’hi troben el reconeixement i l'acceptació de la vulnerabilitat. És a dir, acceptar que existeixen situacions que emocional, física i psicològicament ens superen i que devem en primer lloc reconèixer que ens desborden, per després -ser capaços de- demanar ajuda o limitar la nostra "disponibilitat" si no estem prou bé.
Com bé explica Paco Abril, sociòleg i membre d’Homes Igualitaris, “l'acceptació de la vulnerabilitat per part de l'home ens fa lliures permetent-nos connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres”. Aquesta desconnexió que arrosseguem deguda a la duresa i la manca d'accessibilitat a aquelles emocions socialment reconegudes com a "femenines", condiciona enormement les nostres possibilitats d'expressió afectiva cap a homes i dones, cap als nostres fills i filles, cap a altres éssers vius, cap al medi ambient ... d'aquí les paraules tan dures i certes de Pablo Mas: "La masculinitat pot ser terriblement solitària". Aquestes actituds de distanciament ens provoquen, a més a més, una falta de profunditat en les nostres relacions i, en relació a la nostra vessant paternal, provoca i afavoreix l'existència i continuïtat de figures paternes desaparegudes emocionalment.
El segon repte derivat de l'aparició d'aquestes masculinitats alternatives és la dissolució dels rols establerts de gènere i el fet de renunciar a una figura masculina exclusivament proveïdora, alhora que porta a acollir i responsabilitzar-se del paper de cuidador assumit generalment i majoritàriament per les dones. En definitiva, fer la transició –o, almenys, transitar- de l'esfera pública a la privada.
En relació a les cures, quantes vegades podem haver escoltat lloances vers els homes que assumeixen responsabilitats puntuals com cuidadors?, o fent tasques domèstiques o tenint cura dels fills i filles? En canvi les dones que ho realitzen diàriament no reben pràcticament paraules de reconeixement per la seva tasca. És perquè ens sentim vulnerables que tenim la necessitat de reconeixement d'aquest "treball invisible"? Com bé va aportar un dels membres del grup fent referència a la típica expressió utilitzada per amigues o persones de l'entorn proper quan diuen "quin marit que tens!", aquesta és una expressió que vesteix d'extraordinari un comportament ordinari en un adult funcional.
Ara ve el més complicat. Apareixen una infinitat de qüestions que necessiten ser respostes, com si de la llum d'un far es tractés, per arribar a bon port. Com passem els homes a ser cuidadors si no tenim un model masculí a adoptar com a referència? Què són les cures? Com els realitzem?
Autors com Pablo Mas, citat anteriorment, defensa que l'adopció d'actituds de tendresa per part de l'home és l’energia necessària per transformar aquesta duresa viril en delicadesa. Al nostre parer tendresa, delicadesa i cures tenen un denominador comú, i es diu amor. Diu Pablo Mas: “La dona és potencialment revolucionària precisament perquè està vinculada a la vida d'una forma molt particular. [...] La seva orientació és la vida concreta: la seva pròpia vida, tal com s’esdevé, i la de les persones que tenen valor per a ella.” Aquelles persones a les que hem de dirigir la nostra atenció per poder adquirir l'aprenentatge necessari i desenvolupar la nostra sensibilitat i tendresa per dur a terme aquest canvi són les dones, ja que són elles les que han posat sobre la taula la necessària revolució de les cures.
Els homes generalment ens permetem mostrar aquesta vulnerabilitat, la manifestació de les emocions, mostrar-nos tendres, ser carinyosos... en espais exclusivament de parella. No obstant això, per al desenvolupament de l'afectivitat en tots els àmbits de la nostra vida a més dels espais privats hem d'acudir a les nostres companyes. Elles poden orientar-nos.
Al nostre parer elles són les referents de les quals hem d’aprendre en aspectes com l'afectivitat, l'amor, la tendresa, la sensibilitat i, mentre ens mostren un camí, podem prendre un paper actiu sobre la gent que ens envolta per així responsabilitzar-nos activament del canvi que el conjunt d'homes ha de realitzar. “La dona sempre ha estat més capaç que l'home d'intuir el valor especial de cada ésser humà, perquè tots tenen el seu origen en ella”, apunta Pablo Mas per a seguir amb el debat.
La societat necessita que l'home assumeixi i es responsabilitzi de les cures de les persones del seu voltant, sense excepció. No obstant això, el motor de les cures i atencions no ha de ser l'obligació i la culpa, que a la llarga produiran patiment i angoixa, sinó l'amor i la humanitat.
Grup Arxipèlag de reflexió sobre les masculinitats – Homes Igualitaris