Fa tant de temps de l'origen del Patriarcat que no n'han quedat records al nostre cervell conscient, però vam poder impregnar les nostres cèl·lules per la creença que tot allò que va esdevenir a l’albada de la humanitat va ser un registre de la nostra pròpia naturalesa humana.
Va haver de succeir amb el desmantellament d'aquells petits grups de supervivència de la nostra prehistòria. Els homes vam decidir unilateralment convertir-vos a vosaltres, dones, en objectes de transacció, monedes de canvi per poder ampliar i expandir les nostres possessions, éreu simplement una dot, això que ara anomenem objectes. Va sorgir el nostre dret de propietat desconnectats d'emocions, afectes i empatia. Us confinàrem en aquest petit espai familiar, us vam dir que éreu molt valuoses per a nosaltres, i a canvi us vam donar la nostra protecció per assegurar la vostra dependència, obediència i cura. Va néixer la nostra llei i amb això construirem els nostres tribunals de justícia i, amb el pas dels temps, la raó sempre de part nostra acabaria justificant aquest model. Evidentment, si no complíeu amb els vostres deures, seria de justícia redreçar semblant rebel·lió i el maltractament cap a vosaltres seria inevitable, per desacatament a la llei dels homes. La violència simplement era una manera de restaurar el poder que no havíeu respectat. Encara que, amb tot això, vam aconseguir una cosa encara una mica més rocambolesca: que visquéssiu aquest maltractament amb un sentiment de culpa.
Va ser una estructura que a més a més va introduir el que era heteronormatiu, perquè vam decidir convertir la sexualitat sobre els fonaments de la reproducció, fent de la penetració i de la nostra descàrrega en el vostre cos, tot el fonament del plaer. Una vegada i una altra, conqueríem el vostre territori-cos, ens convertíem en la part activa i vosaltres, amb la vostra submissió, en la passiva. Una manera de fer-vos veure, en tot i a cada instant, el nostre poder. La sexualitat així, heterosexual, es convertia en la norma i tot allò que no seguís aquesta pauta es convertia en una aberració. La naturalesa era la nostra justificació i vam convertir allò reproductiu en la base de la sexualitat i del plaer, i així aquest quedava també en la nostra propietat. El penis s'erigia en el símbol/tòtem del poder, passant el clítoris a ser tan sols un penis atrofiat i sense valor. La vagina tenia valor com a receptacle del penis i, com a tal, absent de plaer. El cos de l'home era el referent i per això la dona n'era una còpia dolenta.
L'aprenentatge que vam tenir en l'espai privat/domèstic vam anar expandint-lo a l'espai públic, aquell espai de vida plena i de desenvolupament per a nosaltres, de la que les dones van quedar excloses.
De mica en mica els homes ens vam anar empoderant, fent d'aquest espai un lloc per competir entre nosaltres, una estructura de jerarquia piramidal, on l'èxit i el poder s'aconseguia en assolir les cotes més altes de la piràmide. Un poder que tornava a permetre categories de superioritat/inferioritat entre competidors. La història que fundem els homes es convertiria, a partir de llavors, en lluites fratricides, en guerres, en ànsia de conquerir altres territoris, altres pobles. Fins i tot el concepte de superior i inferior possibilitaria la concepció d'amo i esclau com una cosa perfectament legítima amb els nostres codis de justícia. La violència i el maltractament estaven perfectament legitimades quan algú o alguns s'oposaven a les normes establertes. L'opressió i la violència també es produïen entre nosaltres. Tal espiral de violència va arribar fins i tot, ja no només a maltractar tot ésser humà, sinó fins i tot a maltractar la Terra que ens dóna tota possibilitat de vida. Aquesta era espoliada i devastada.
Aquella forma de construcció d'un sistema basat en superiors i inferiors en l'àmbit privat va anar derivant en una forma de violència generalitzada a tota la humanitat, com la manera de resoldre els conflictes i les diferències. Construïm un pensament en el que, sempre que ens sentim amos de la veritat, la nostra raó patriarcal empeny a imposar-se de qualsevol manera sobre l'altre. La mateixa heteronormativitat ens ha infundat conceptes homòfobs i misògins. El món s'ha anat distribuint en grups humans que, segons les seves pròpies creences, es posicionen, uns, en els eixos del bé i, els altres, en els eixos del mal. Aquesta estructura patriarcal és una estructura de violència masclista de manera que, malgrat certs moviments d'homes per la pau, acudim a les guerres de forma obedient i submisa, a la crida d'aquests mandataris de mascles alfa de l'espècie. Una submissió que la convertim en gestes d'herois, guerrers intrèpids, sacrificats per amor a la pàtria i camarades en la mort. L'amor patriarcal, l'amor dels homes, té més a veure amb la mort que en la supervivència. ¿Podrem veure en aquesta construcció patriarcal una estructura d'opressió i de violència que, com una pluja fina, recau sobre nosaltres mateixos?
Encara estem a temps per desmuntar tota aquesta espiral de violència destructiva i masclista, posant la mirada en la cura de tota forma de vida, respectant tota diferència, sanant i recuperant les ferides del nostre planeta. Podríem fer de la Terra un lloc de pertinença per a tothom, enderrocant les fronteres que construïm els homes, descobrint que l'eix principal de tot principi polític és l'amor, un amor cap a la conservació de la vida, on el perdó i les relacions en forma d'amistats cíviques serien els referents per a la construcció d'unes lleis noves per a la humanitat.
Josep M. Lozano és membre d'Homes Igualitaris
Comments