La igualtat entre sexes és una qüestió que es debat de forma permanent en allò que anomenem l'espai públic social. Un àmbit creat per al nostre benefici (el homes) i a on es desenvolupen coneixement, economia, política, feina remunerada i poder. El fet que perquè la presumpta igualtat entre els sexes es produeixi en aquest espai públic, hauria de portar implícita la idea que els homes compartim amb les dones els drets i privilegis atresorats durant mil·lennis.
Posar la igualtat en aquest espai és tant com dir que som el model a seguir. Un patró bastit com espai de poder, de domini, on competir vol dir guanyar, intentar assolir el cim de l'estructura piramidal abans que ningú, un lloc on la força com a exercici d'intimidació s'ha anat imposant i ha portat diverses civilitzacions a guerres, genocidis i exterminis com a forma de resoldre conflictes. Un espai generador de diferències de classe, xenofòbies i racismes.
L'espai públic no deixa lloc ni temps per a l'amor (cures, empatia, criança dels fills, afectes...) i necessita dipositar-lo en l'espai, diguem-ne privat, del món femení per fer possible que la vida (una vida digna i equitativa per a tots i per a totes) es desenvolupi. Un espai que, malgrat que demana molt de temps i dedicació, no està valorat en l'espai públic i deixa la dona en un lloc de subordinació.
Si els homes volem donar una oportunitat a l'espai amorós, on es desenvolupen cures i afectes, estem obligats a sortir, ni que sigui de forma momentània, dels nostres territoris públics. Haurem d'endinsar-nos en aquest territori femení, explorar l'espai privat. Curiosament, en aquest àmbit ja no parlarem de cessió de privilegis: en aquest àmbit toparem amb les nostres mancances, el nostre caràcter d'éssers humans incomplets com a resultat del nostre patriarcat. En aquest espai privat són elles les que ens poden cedir o compartir els seus “privilegis” atresorats de l'amor i fer que aprenguem què són els afectes. Si creixem com a humans en aquests valors, ja res no serà com abans. No tornarà a haver-hi espais públics ni privats, senzillament un espai únic al servei de la vida, on la igualtat per totes i tots pot esdevenir una realitat. Així podrem desmuntar la desigualtat entre els sexes, les diferències de classes i, per descomptat, aprofundir el respecte per allò que ens nodreix a tots: la natura.
José Maria Lozano, Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)
foto per: Kelly Sikkema
Publicat originalment a la revista "A cel obert"