Tenim una tasca imprescindible per endavant. I no passa per considerar aliens els malestars masculins, encara menys donar-los per fets o, fins i tot, celebrar-los com l'efecte col·lateral que dóna proves dels nostres èxits. Cal entendre'ls i dotar-los de sentit.
A les recents eleccions xilenes sembla que les dones han suposat un vot decisiu per al triomf de les esquerres. Potser no ens hauria d'estranyar. Xile ha estat, juntament amb Argentina o Mèxic, un dels principals escenaris llatinoamericans en què el feminisme ha estat capaç de convocar mobilitzacions massives i multitudinàries. Com en el context espanyol, l'hegemonia del feminisme ha tingut un profund calat social durant els darrers anys i això pot tenir, òbviament, efectes electorals significatius. Alhora, una enquesta recent al nostre país donava lloc a titulars inquietants que afirmaven que, en cas que votessin només els homes, l'extrema dreta podria guanyar les eleccions. Els homes que voten Vox representen un 76% del seu electorat, cosa que vol dir que són més del doble que les seves votants dones. Hi ha una enorme bretxa de gènere en clau electoral i va més enllà del nostre propi context. De fet, un dels trets més característics del vot a les noves extremes dretes és la seva altíssima masculinització. Com llegir aquesta realitat? Les noves dretes són, en gran part, una reacció a les demandes d'igualtat de les dones? ¿Explicarien aquests anys d'avenços feministes la violència amb què s'ha aixecat la reacció?
Aquestes preguntes avui són urgents, però, per abordar-les, necessitem sortir de l'identitarisme en què estan encallades algunes perspectives feministes. Sota els marcs d'un feminisme que sempre estigui a la defensiva amb el desdibuixament del subjecte identitari —és a dir, de les dones—, les qüestions relatives a la masculinitat solen ser enteses com un assumpte que ens és aliè i que els competeix per complet altres. Aquesta posició de desentendre’s, defensat sovint com una victòria, és, en realitat, una gran renúncia. Suposa abandonar un problema social que justament el feminisme està en condicions de pensar amb lucidesa i abordar eficaçment. La temptació d'una mirada essencialista és, fins i tot, naturalitzar la reacció masculina, donar-la per descomptada, ni tan sols necessitar explicar-la, convertir-la en un fet inevitable. Fins a quin punt no són tots aquests homes que voten Vox la conseqüència automàtica del fet que els estem destronant? Lladren, ans cavalquem! I així, per aquest camí, la reacció masculina a què assistim als nostres dies podria, fins i tot, acabar sent una prova de com estem avançant. Aquest tipus de perspectives són perillosament acrítiques i tanquen la porta a la possibilitat de fer-nos aquestes preguntes: què els passa avui als homes? Quins malestars masculins polititza Vox? Quines coses no estem anomenant? Com podem convèncer els homes? Com els podem ajudar a canviar?
Bell hooks, morta recentment, va ser una pensadora feminista que es va oposar fortament a “la ideologia separatista que anima les dones a ignorar l'impacte negatiu del sexisme en els homes” i va defensar que el feminisme és per a tothom. “Quan el feminisme contemporani es trobava en el seu moment més intens, moltes dones insistien en el fet que estaven cansades de posar la seva energia als homes i que volien posar les dones al centre de totes les discussions feministes. (...) Les pensadores feministes que, com jo mateixa, volíem incloure els homes en els debats (...) érem feministes en qui no es podia confiar perquè ens preocupava el destí dels homes” (El desig de canviar, Bellaterra, 2021). La qüestió és que un feminisme capaç de donar resposta a aquesta reacció masculina que sembla que està capitalitzant l'extrema dreta és, en efecte, un feminisme preocupat pel destí dels homes. Un feminisme que està en condicions de desarmar l'enemic justament perquè no consolida els bans que intenta dibuixar l'enemic.
Dir que el feminisme té coses bones per oferir als homes i que lluita també contra les servituds que els oprimeixen no és posar en dubte l'existència dels privilegis masculins. De fet, revertir les desigualtats de gènere és inseparable de combatre una estructura de dominació a què totes i tots estem igualment subjectes. I són justament aquests discursos feministes que posen sempre l'accent als privilegis que els homes han de perdre, i mai a les llibertats que els homes han de guanyar, els que assumeixen uns marcs compartits amb la reacció: o elles o nosaltres. Aquesta lògica de suma zero, on si uns guanyen sempre és a costa que altres perdin, forma part del corpus ideològic que sosté el patriarcat. Com diu bell hooks, el relat que el domini sobre les dones reporta sempre privilegis, èxits i beneficis als homes és justament funcional per a l'adoctrinament masculí, que ha d'ocultar tots els fracassos i malestars que el patriarcat ofereix als homes. "La idea que els homes tenien el control, el poder, i estaven satisfets amb la seva vida abans del moviment feminista contemporani és falsa" (bell hooks, 2021) i és justament la reacció la que posa a funcionar aquest mite. No ho comprem. El patriarcat genera solitud, silenci, incomunicació, violència, suïcidis i morts a la població masculina i el feminisme ha de polititzar en clau transformadora tots aquests malestars. Si no, ho farà l'extrema dreta. Com és possible que siguin veus reaccionàries les que parlen dels alts índexs de suïcidis masculins, dels accidents mortals de trànsit o de les morts violentes que pateixen els homes? Com pot ser que els mals que justament el patriarcat genera en els homes siguin usats com un argument contra el feminisme i no a favor seu?
Sortir dels marcs identitaris implica pensar que el malestar dels homes no és només un efecte dels avenços del feminisme. Michael Kimmel suggereix que per entendre l'emergència de projectes reaccionaris racistes, homòfobs i masclistes cal rastrejar les pors masculines en una societat on la precarietat econòmica ha fet especialment impossible que els homes puguin complir els imperatius de la masculinitat tradicional. A quin tipus de fracassos estan avui abocats els qui han estat educats per ser pares de família que proveeixen de protecció i estabilitat els seus? És possible continuar sent un home de debò en un context d'empobriment generalitzat de la població, atur i permanent amenaça de pèrdua d'estatus social? La tesi de Kimmel és que les noves extremes dretes americanes, preludi del triomf de Trump, van saber polititzar aquesta frustració masculina, pròpia de les nostres societats capitalistes tardanes, orientant-la contra bocs expiatoris: les dones feministes, les persones LGTB o les persones migrants.
Davant dels qui busquen falsos culpables, tenim una tasca imprescindible per davant. I no passa per considerar aliens els malestars masculins, encara menys donar-los per asseguts o fins i tot celebrar-los com l'efecte col·lateral que dóna proves dels nostres èxits, sinó entendre'ls —que, per descomptat, no és el mateix que justificar-los— i dotar-los de sentit. Polititzar el malestar masculí contra els de dalt, canviar els bàndols i fer del feminisme una lluita on homes i dones combatem junts tant els mandats de gènere i les seves violències com el neoliberalisme i les seves violències és un dels principals reptes de tot projecte polític que pretengui enfrontar-se amb èxit a l'emergència de les extremes dretes. Podrem avançar en aquest camí amb una política que renunciï a refugiar-nos en la confortable identitat que ens garanteix un feminisme només de les dones i per a les dones. Combatre avui a l'extrema dreta, així com la precarietat i les pors de què s'alimenta, requereix apostar decididament per un feminisme per a tothom.
Clara Serra és filòsofa i investigadora a la Universitat de Barcelona.
Article publicat a El País el 9/2/2022.