-Fem una cervesa? Moltes vegades aquesta és la frase que molts homes fan servir per quedar amb un amic, com si amistat i alcohol fossin indestriables, com si quedar per xerrar i prou no fos suficient i calgués tenir una excusa per fer-ho, o com si només amb un puntet d'alcohol a la sang pogués ser més fàcil que un home s'obri a un altre home.
Un tòpic. I com aquest n'hi ha molts. Que si els homes no tenen relacions emocionals entre ells, que si els homes no cuiden els seus amics, que si no saben tenir intimitat, que si els homes no saben relacionar-se sense mantenir una certa distància emocional entre ells...
Les formes de proximitat i de distanciament, de relacions superficials o relacions profundes entre els éssers humans són moltes i variades, entre homes i entre dones. I entre homes i dones, clar. Sí, els homes podem ser extremadament distants i superficials. I les dones, també. En el nostre cas, la cuirassa patriarcal aflora d'una manera automàtica en molts moments perquè els homes han traspassat de pares a fills des de fa generacions que mostrar les emocions i les vulnerabilitats és ser feble. Aquesta cuirassa patriarcal és la nostra presó de gènere, un espai de patiment profund, inconscient moltes vegades.
Els homes i les dones arrosseguem un immens i íntim desig de compartir i comunicar-nos amb els altres, especialment amb els nostres congèneres amb els qui ens sentim identificats. Potser les dones han tingut menys pressió per aconseguir-ho, però no cal ser un home en reconstrucció, si això existeix, per estar disposat a obrir-se a un altre home. Fins i tot els espais molt masculinitzats i testosterònics són plens d’homes que desitgen i necessiten íntimament explicar qui són i com viuen, parlar de solitud i de parelles, de fills i de sexe, de futbol i dels pares a qui cal cuidar, d’èxits i de frustracions... parlar d’allò que porten dins, que arrosseguen per dins. I als cafès, als gimnasos o als parcs hi ha homes que xerren amb els seus amics d’aquestes coses amb les que tots s’identifiquen quan aconsegueixen vèncer el vertigen de la seva vulnerabilitat.
Quan la història de la humanitat s’escrivia segons la llei del més fort i l’home ocupava l’esfera pública del poder i la força, i la dona ocupava l’esfera privada de les cures, l’home estava condemnat a no poder entendrir-se. Això ja no és així i els homes cada cop més s’emocionen, abracen, ploren, atenen les cures, comparteixen emocions, accepten errors, cuinen, empatitzen... se senten millor amb ells mateixos i creixen com a persones amb més equilibri. Les amistats entre homes són molt habituals per a aquestes i altres confidències. Homes que comparteixen rols i que actualitzen la seva masculinitat sense saber-ho. Igual que les dones.
L'amistat pot arribar a ser una forma d'amor més desinteressada, atès que sovint no té una contrapartida sexual. L'amor entre amics s'acosta molt més a l'amor-camaraderia que Alexandra Kollontai propugnava com a ideal. Sense voler idealitzar-lo massa, aquesta mena d'amor ens ensenya a sortir de nosaltres mateixos i connectar amb les necessitats de l'altre. És a dir, a sortir del nostre narcisisme i egoisme masculins i practicar l'empatia.
L'amistat entre homes pot ser una poderosa arma de transformació social, atès que l'enemistat entre homes, la desconfiança cap els altres i la rivalitat estan a la base de les guerres i la violència. Però per això cal seguir impulsant un canvi radical, que els homes puguem parlar en primera persona i d'allò que ens preocupa sense embuts i sense fantasmades davant dels nostres amics. Si exposem les nostres vulnerabilitats davant dels amics canviarem les relacions socials. És a dir, canviarem de mica en mica la societat en què vivim. Amb cervesa, o sense.
Grup Arxipèlag de reflexió sobre les masculinitats – Homes Igualitaris
Comments