"En aquesta ocasió DESEMBOLICAR presenta un article coral, escrit entre Juanjo Compairé i Pere Fullana. Amb col·laboració de Mercè Gomila. Un text que neix en temps de revolta. Reflexions que neixen des del que remou intensament l’embranzida als carrers de Catalunya, en resposta a l’encaparrotament institucional, a la sordesa de molts, incapaços d’escometre diàlegs fecunds que generin respecte, comprensió, pacificació.
Juanjo Compairé pertany al col·lectiu Homes Igualitaris de Catalunya, del qual va ser fundador. Així de la mà, amb Pere Fullana, ambdós, transitant en els espais de desconstrucció de les masculinitats, des d’on miram la realitat que ens envolta, cercant les perspectives i els posicionaments que gairebé sempre hem aprés dels feminismes. Amb el suport de la companya Mercè Gomila, facilitadora de diàlegs, comunicant sabers des de l’experiència de dona. Convidam a la lectura i a la vostra participació i comentaris.
Hi ha una altra manera d'encarar els conflictes
El poder masculí
Una de les característiques bàsiques conformadores de la masculinitat i les seves pràctiques es basa en la prepotència. Aquesta condició és comuna entre els homes que exerceixen poder polític. És l'actitud que defineix una gran part dels homes que estan en el poder institucional, que són majoria en tots els àmbits.
Sembla intrínsec que aquests homes, per arribar i exercir el poder polític, s'aferrin invariablement al 'jo més', similar a «jo la tenc més grossa», que és la comparativa típica de la masculinitat. Aquesta actitud condueix de manera constant a la incapacitat i manca de voluntat de generar diàleg real, de reconèixer les diferències com a riquesa. Lluny de resoldre els conflictes, de posar en marxa i generar formes d'organització realment horitzontals, cronifica situacions d'hostilitat.
El model de masculinitat que domina la gestió política ofega, doncs, massa sovint, les oportunitats de transversalitat. És una estratègia incapaç de resoldre les diferències des de la recerca de l'equitat. El posicionament rotund i bel·ligerant après des de fa segles, des de l'estructura i cultura masclista, anul·la les capacitats de reconeixement dels fets diferencials, contemplats aquests com a font de competitivitat, com una batalla a guanyar. Distanciant-se, així, de concebre les diversitats com a font d'enriquiment col·lectiu. Reconèixer els altres i les seves diversitats és considerat una feblesa.
La resolució dels conflictes
Ho veim a tot arreu i en podríem posar molts exemples: la forma com s'encaren conflictes territorials arreu (en podem posar milers d'exemples: Israel/Palestina, Rússia/Ucraïna, Xina/Hong Kong, etc.), o com es criminalitzen les persones migrades o refugiades (com la política de la UE en el Mediterrani o del govern de Trump en la frontera amb Mèxic, per exemple). Les actituds dominants des del poder segueixen, doncs, el mateix esquema: violència, imposició, a partir de considerar l'altre o l'altra com a enemic i no com a part o continuació d'un mateix. Que lluny queda tot plegat de l'ètica sorgida a l'Àfrica Austral, basada en l''Ubuntu': «jo sóc perquè tu ets!» https://bit.ly/363cVsf
Tot i tenir constància del decurs de la història i l'experiència, que aquesta manera d'afrontar els conflictes els cronifica, accentua la confrontació, fins i tot encén la violència, se segueixen construint els murs que separen, es rompen i neguen les possibilitats de diàleg, mantenint la sordesa i els imperatius de conquesta del més fort. Continuam menystenint i frenant la potencialitat de generar espais de trobada.
Evidentment i com a nivell 'micro' i a nivell 'macro' aquesta estructura funciona de la mateixa forma, veim com l'esclat de les violències masclistes envers les dones, les criatures o altres homes segueix el mateix procés: respondre a les situacions de conflicte mitjançant l'ús de la força violenta. És en essència el mateix mecanisme.
El feminisme ens ha ensenyat fa temps la diferència entre la imposició autoritària i l'aplicació de l'autoritat des d'un poder legítim. L'autoritat, aquella que els altres atorguen perquè s'han sentit escoltats, tinguts en compte, reconeguts, enfront del poder basat en la imposició. Al nostre món manca autoritat i sobra exercici de poder.
El conflicte territorial a l'estat espanyol
Apropem-nos a una anàlisi de la situació actual a l'estat espanyol, pel que fa a la confrontació amb Catalunya, des d'aquesta mirada. La rotunda i rígida posició d'absència de diàleg -és a dir, d'escolta activa i real- condueix directament a l'enfrontament. La mancança de reconeixement de l'altre com a subjecte -en aquest cas, com a poble, reconeixent l'existència de pobles amb identitats i potencialitats singulars, amb forces diverses i potencialment confluents en tots els aspectes- ofegada sota l'ofuscació que ensenya i conrea l'estructura patriarcal, androcèntrica. Així volem entendre la manca absoluta de diàlegs que hi han conduït des de fa anys la relació entre Espanya -l'estat espanyol- i les institucions catalanes. I també sovint la manca d'esforç d'entesa entre diversos sectors de catalans entre si.
L'ètica feminista
Ens demanam com seria una situació que vingués nodrida per l'ètica feminista, des de la més profunda de les seves formulacions i pràctiques. Podem imaginar un context polític institucional, en el qual, en lloc de trobar-nos de manera continuada amb els propòsits prepotents dels mascles, en la continuada exhibició de testosterona política, sigui el feminisme qui marqués el funcionament de les institucions?
Podem somniar -seguint el que suposa pensar, lluitar i anar construint conscientment una societat lliure, no violenta- que es reconegui la diversitat cultural i els drets individuals i col·lectius, posant prioritàriament la vida de les persones, de la ciutadania, en el centre? Centre que es concreta en eradicar la violència masclista, en exterminar la pobresa, en prioritzar la cura de la vida, de la terra que ens nodreix, atendre l'educació, la cultura, la convivència, tot escoltant i mirant els altres. Tal com ens mostren els feminismes des de fa segles.
És factible construir un país, un territori on totes les persones, sense excepció, puguin aprendre a conviure sense aplicar cap mena de domini? Aquesta sembla que és una utopia llunyana. És en tot cas la que ens venen mostrant com a camí aquelles persones que amb la capacitat d'escoltar i admetre totes les diferencies i diversitats, s'engresquen en pràctiques que han deixat a fora tots els esquemes naturalitzats de domini propis de la masculinitat tradicional.
Superar l'androcentrisme
Cal tenir present la complexitat del nostre món. Les diferències i les arrels que al llarg dels anys han sumat enfrontament en lloc de pacificació han marcat privilegis, en comptes de treballar per assolir l'equitat. Podem i hem de somniar amb assolir una convivència ciutadana plena, autònoma, culta, solidària, creativa, sense misèries, equitativa. Somniar amb aquest perfil social suposa un canvi rotund de model de pensament, de sistema d'organització, plenament i realment (i no només formalment) democràtic, cosa que suposa treballar amb fermesa, no quedar-se en somnis efímers. De cap manera hi tenen lloc egocentrismes ni personalismes, siguin individuals o institucionals. Construir una societat deslliurada del mascle com a centre, director únic, egòlatra, narcisista, esdevé una tasca urgent.
Els dirigents dels partits, els presidents de governs, els que estiguin al capdavant de les institucions, comandaments i directrius dels sistemes productius, sigui quin sigui el seu àmbit de responsabilitat, han d'abandonar necessàriament tot el sistema de domini patriarcal que conformen els mandats de la masculinitat. Només així podríem arribar a ser capaços de trobar-nos, partint de la base que la democràcia suposa sempre admetre les diferències de l'altre, saber que cap poder és absolut; que cap decisió unilateral genera benestar comú per la ciutadania.
L'entorn sociopolític d'aquestes setmanes, arran de la sentència al procés, és una conseqüència d'un fracàs estrepitós i esgarrifós. Queda totalment lluny del que ens ensenya l'ètica feminista, perquè es fonamenta en el domini naturalitzat per part dels mascles. Entre altres conseqüències, permet encendre el foc de l'odi. Aquest de cap manera pot ser el camí a transitar. El capbussament en models autoritaris, que tant prevalen, canalitzant la força bruta, la violència institucional emparada en justificacions unilaterals, no ajuda de cap manera a resoldre allò que s'amaga rere l’esbroncada.
Tenim les eines per establir els diàlegs, tenim la saviesa que ens han ensenyat. Coneixem els riscos que comporta la manca de mirada empàtica als altres. Podem activar i facilitar camins de trobada, abandonant les arrels de la masculinitat tarada. Posem a les taules de diàleg obertes a tothom amb la saviesa dels feminismes."
Article publicat orginalment a dBalears.cat (https://www.dbalears.cat/horitzons/2019/10/26/332433/altra-manera-encarar-els-conflictes.html)